QUAN JA NO QUEDE NINGÚ

Amb la mort del seu pare, Ofelia torna a la ciutat on va nàixer. Però en aquells carrers no només es retrobarà amb els records de la seua infantesa, sinó també amb retalls i peces que no encaixen d’una història familiar que desconeix. Com quan al funeral es troba amb un misteriós personatge francès que resulta saber coses de la seua vida que ella ignorava. A poc a poc comença a adonar-se que els seus pares no eren només un treballador ferroviari i una portera d’un edifici senyorial. I el que està a punt de descobrir podria desbaratar completament la percepció de la seua vida, la seua família i la història del nostre país.

Amb una escriptura que ens emociona i ens sacseja a parts iguals, Esther López Barceló ens enlluerna amb una primera novel·la que ha captivat crítica i públic. Una història sobre l’amor, la dignitat i la fortalesa de les dones de la postguerra que es van erigir en guardianes de la memòria enfront del silenci oficialitzat. Un relat que sentim proper i que ens fereix el cor perquè en realitat comprén milers d’altres relats: els de la gent humil i treballadora que va patir la derrota, però també una por que es va perpetuar durant generacions. Però quantes dècades de silenci pot resistir una família? Quant queda encara per desenterrar de les fosses de l’oblit?